Plovia aire en la piscina.
Cadires amb forats a la sala d’espera.
Tot era així de bonic.
Ballant un vals africà, per exemple,
ofensiva com una poma cucada.
un cor cantant baix de l’aigua,
però no un cor de cantar,
un cor de palpitar i de bombejar sang i cantar també, perquè si no no cantaria.
Però ningú el sentia més que els peixos.
Poetitzant la nit m’atrapa i ja no és hui,
i de sobte sóc simpàtic de nou.
Però fill meu, recol·loca’t la màscara
i deixa’t de mondongos i de mandingues,
sigues tu. I qui és?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada