Recurrències

dilluns, 14 de desembre del 2009

Qüestions de vagància

Quina casualitat que sempre, sempre, sempre que faltes a classe o a alguna reunió d'alguna cosa, els que sí que han assistit, quan els preguntes què van fer, et responen:

-Res important, vam mirar un parell de [X], el professor va explicar una [X] que ja havia explicat, i vam tornar a veure allò de [X], i ens va manar unes [X] per a casa. Fàcil, casi millor no haver vingut, no et vas perdre res...

Molt bé, supose que no haurà sigut tot tan fàcil. Però em fie de la vostra paraula... I no és una crítica en concret, és un fet.

dimarts, 8 de desembre del 2009

Què coi feu?

Hui m'ha passat una cosa estranya, curiosa.

Anava caminant pel carrer, el meu avi m'havia enviat a fer un recado a la farmàcia, li havia d'aconseguir unes medecines. No sabia on era exactament la farmàcia, així que he pegat un parell de voltes abans de trobar-la. I en una d'aquestes voltes, m'he trobat a dues xiquetes, tindrien 13 o 14 anys, que caminaven juntes. Les he mirat, sense donar-los major importància, i he seguit el meu camí; per fi he trobat la farmàcia, he comprat el medicament, i m'encaminava cap a casa quan me les he tornat a trobar: estaven les dos a l'altra banda del semàfor on jo esperava que es posara verd, i quan m'han vist s'han mirat, una li ha dit alguna cosa a l'altra i s'han posat a caminar de pressa al principi i després a córrer. El semàfor s'ha posat en verd i l'he creuat un poc confús, però m'he dirigit cap a elles en lloc d'anar cap a casa; immediatament han pegat a fugir i les he perdudes de vista.

Però tanta mala pinta tinc? És que per casualitat semble un violador? Sí, val, no havia dormit molt i tenia mala cara, i era de matí, però elles m'han vist de lluny... Era la meua roba? Només portava un anorac vermell, entre altres, cosa que jo mai associaria a una mala persona. Però, filles meues, com volíeu que us fera mal si allò estava infestat de gent que em podia haver detés? Bé, supose que és el món on vivim, basat en una lleugera suspicàcia que, en ments menys experimentades, es pot traduïr en immensa.

diumenge, 29 de novembre del 2009

Maleït tontòmetre

Isc de casa, i sé que he de caminar un bon tros. Em col·loque el tontòmetre, un a cada orella, i camine. Si pel camí em trobe amb algú, l'apague per poder xerrar amb ell i després me'l torne a posar.
Però hi ha gent que no: se'l deixen posat a totes hores, a tot volum i a tots llocs. Que vols preguntar l'hora a algú...No pots, duen el tontòmetre posat. Que vols demanar foc: no pots, no et senten. I és que és un invent molt útil, el tontòmetre, però em sembla que se li dóna un ús inadequat.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Festes 09

No s'han acabat encara. Però per a mi sí. Per desgràcia, ja no estudie a Benidorm, o per sort; però en qualsevol cas no gaudiré dels dies de festa que queden allà. Ara estic a València, assegut al sofà, mentre que els membres de la penya 24 i jo, la meua penya, estan al local, fent de les seues: uns fumant al pis de baix, altres fumant a fora, i altres fumant i bevent dins.

Però jo no estic allà, encara que voldria. Aquestes festes m'ho he passat d'allò més bé. Han sigut unes festes curtes, encara que equilibrades. He fet de tot: ofrena amb el roser, processó amb la banda, concert de Can Pingás, concert d'Owix, passacarrers tocant el bombo, ballar en la barra... En definitva, unes festes completes.

[...]

L'ambient es respira al carrer, l'olor de festes de Benidorm. Estas a casa, dutxant-te i arreglant-te, posant-te uns pantalons texans que no t'agraden massa, ja que saps que has de dur-los uns quants dies seguits i acabaran agafant una pudor a ranci i a vòmit impressionant. La samarreta està dobladeta dins d'un calaix; però clar, tu no l'has trobada, ta mare t'ha ajudat (l'ha trobat ella). Te la poses i notes que et ve xicoteta, que sembles una embarassada. Però és la teua penya, collons, té igual el que paregues. Els vaqueros estan finets i rígids, res a vore amb com estaran al final de la nit. Ixes de casa, amb un entrepà fet per tu dins una bossa de mercadona, i t'encamines al Local. Passet a passet arribes, i ja t'emportes la primera sorpresa: Dos persones que no coneixes. Bé, és una sorpresa, però de moment no és bona ni roïna: simplement és. Bé, mires un poc al voltant i et trobes als teus companys de la penya. Uns són els de sempre, altres no estan encara, altres són nous i els veus per primera vegada. Bé, un d'estos últims et planta una cervesa a la mà. Li ho agraeixes.

[...]

L'ambient està més carregat, les sudaderes més xopes, i la temperatura més alta. Aquells que havies vist que no coneixes ara són un destorb, la sorpresa ja no és simplement, ara és roïna. Espentes tot el que pots als que no porten la mateixa samarreta que tu. Una xica s'ha pujat a la barra i tots l'aplaudeixen. Dins de la barra hi ha més gent que a fora, tots passant o intentant treure un gel, o un got, o una botella. -"Dónde está el peché?- En la otra nevera"- Resulta que hi ha dos neveres, una a a cada punta, i l'única cosa que es fa és enviar al que pregunta a la nevera contrària. L'alcohol vola, els gots cauen, el terra està empastifat. Però esvara i pots ballar millor. un xic pelat espera en la porta del vàter. En la porta posa "averiado", però hi ha algú a dins: ningú s'empolla d'açò. Baixes al sòtan i veus a quatre individus damunt d'uns sofàs vells, el terra embassalat, i ple de burilles apagades per l'aigua. Tornes a pujar amb un poc de tristor , però la música te la lleva i et fa ballar amb més ganes.

[...]

"Mare meua, no sé que faig"- Hi ha un xic que duu massa hores assegut a un sofà, i t'ha agafat rabia. "esta és la meua penya, i no vull que un cul-gros ocupe el meu sofà"- Li dius quatre coses i et quedes a gust. El teu cap riu per dins ( je, je, je). El terra ja no està esvarós, ara t'apegues. La barra està banyada i no t'hi pots recolzar. Fa olor a vòmit. El vàter està ple de trossets, no em pregunteu per què m'he assomat a mirar. Els balls són més lents, les rises més ronques, la gent s'adorm de peu... Hora d'anar-se'n? Mires el rellotge i marquen les set. Bona hora per anar-se'n. Agafes les coses i te'n vas, sense pràcticament despedir-te, ja que ningú et pot sentir. Fa molt de fred pels carrers de Benidorm...

[...]

Toques el coixí amb el cap i et quedes adormit. Hui serà un altre dia.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Allò que s'atrau entre sí

Les gomes d'esborrar. Són útils. Són infinites, no? Les gastem per a esborrar coses escrites o dibuixades a llapis. També estan les que esborren bolígraf. No, però això no... Bé, són infinites. Per què? No, no sé si ho són. Mai ho he comprovat. Les gastem, sí, per a esborrar coses. Açò em duu a pensar algunes coses interessants: són infinites? No, es gasten; també es trenquen. S'esmicolen de vegades. D'altra banda, són molt útils, molt profitoses, molt gastades per tot el món, molt usades. Una goma nova, quin plaer de vore i quina desgràcia començar a gastar-la. El que s'ha de fer és no gastar-les: és a dir, no equivocar-se molt, o gens. O borrar amb el dit amb saliva... No, això trenca el paper. Després de tot, les gomes es perden, es deixen, es comparteixen, es furten, es troben, apareixen, desapareixen, tenen una vida molt agitada, molt atrafegada. Sempre d'estoig en estoig, per terra... Han xafat tot tipus de paviments: aceres, places de bous convertides a conservatori, escoles, instituts, universitats, hospitals, comissaries...Tot el que em puga imaginar. Però són realment útils? Ah si, si, ja ho havia dit, són per a esborrar coses a llapis. O portamines, també. Bé, eixe és un tema a part. Deixem-nos de tonteries.

Les gomes d'esborrar són d'allò més útil, però és l'objecte que més es desaprofita. Molt bé, una goma nova la gastes, la claves a l'estoig, però en una d'aquestes, o bé et pot desapareixer, o bé pot passar-se a convertir en una Goma no Desitjada. M'explique: és tracta d'una goma redona i xicoteta, que està a l'estoig o al fons de la motxilla, que pràcticament no la gastem. Pot ser per la simple raó que estiga molt bruta i embrute més que netege, o que la gràndaria siga tan ínfima que no puga estar a la vegada entre els nostres dits i borrar a la vegada. Encara que després, aquestes són les gomes més volgudes. Em contradic, les més volgudes són les noves. Però estes no tenen la rodonor de les altres. Però les noves es trenquen de seguida. Encara que, vist així, si es trenquen tens dos gomes. Açò és el que les converteix en infinites: el fet de no poder traure res en clar d'elles, i per supost, el fet que desapareguen. Desapareixen, sí... simplement desapareixen. O es queden al fons de l'estoig, o es mesclen amb la peluseta del terra, juntament amb les ungles, els pels i la pols; les coses infinites s'atrauen, sí, eixa és la conclusió. O no, eixa és la Meua conclusió, però tampoc.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Relat fictici

Anaven caminant totes les lletres d'un ésser per un paratge antinatural. No éren les lletres de les paraules referides al tipus d'ésser, ni a la seua composició física, o química. Es tractava de les lletres de l'ésser en concret, ell. Les lletres anaven juntes, lligades entre elles, i eren acompanyades per un altre grup de lletres d'un altre ésser, totalment diferent. Els dos grups anaven junts, formant un rebombori de lletres del qual costava diferenciar-ne el significat.

Caminaven felices, les lletres, totes formant tres grups de paraules; algunes amb accents, altres que anaven fortament lligades entre elles, algunes repetides... i seguien caminant. Caminaven en files, pels diferents renglons i línies blaves sobre fons blanc. Però vet aquí que aquestes lletres, es van aficionar a eixir-se'n dels renglons; no sabien per què ho feien, no sabien per què, però els agradava. Era una sensació d'estalvi i de benefici. S'aficionaren a saltar les línies, a lliscar pel fons blanc sense necessitat de tocar allò blau...

Però tota diversió té un preu, i aquestes lletres de poc trellat no sabien ben bé el que els passaria.

Va arribar un moment que les lletretes estaven fins i tot cansades i avorrides de sortir-se'n dels renglons. Així que van decidir eixir de l'establiment, del full de paper, on estaven atrapades. Amb l'ajut d'unes les altres eixien, i amb l'ajut de les que estaven ja fora, eixien les de dins.

Però passà una cosa molt curiosa. Allà fora, caminant per l'escriptori, hi havia una lletra majúscula que va dir a les lletres petites que es detingueren. Les va fer entrar a un petit bloc de notes, on les va interrogar. Les lletres minúscules, tot i que estaven juntes, estaven nervioses i tremolaven de por. Després d'una estona d'interrogatori, es van afegir tres o quatre lletres majúscules més, i van dir que s'havia d'esperar que vinguera la lletra majúscula negreta. Quan aquesta va arribar, va distingir en un dels grupets de lletres una paraula que li va recordar a alguna cosa. Aleshores es dirigí a les lletretes, i els soltà un sermó molt llarg referint-se al tema d'eixir-se dels renglons i les línies; algunes de les lletres ploraven de la ràbia i del penediment. Com que havia llegit en aquelles lletretes un llinatge particular i conegut, les va deixar anar sense haver de passar per la goma de borrar. "Quina sort hem tingut" -exclamaven les lletretes.

Poc després les petites lletres viatjaven per dins dels renglons, penedides d'haver fet allò incorrecte, enrabiades de que les hagueren pillat, però a la vegada alleujades de que no les hagueren castigat.

I amb açò, us deixe el retrat de les petites lletres trapelles, que van aprendre a obeïr el sistema i que, el llinatge ho és tot.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Mai ho havies fet?

Òstia tio! vaig a provar una cosa que mai he fet. És que estic molt avorrit. A vore... Sí: Obric el google, i busque el meu nom. Ains... quin gustet.

divendres, 9 d’octubre del 2009

9 d'octubre

Hui, 9 d'octubre, dia nacional del País Valencià, m'he alçat i estava el Canal 9 posat a la tele. Allà estaven ells. Ells, allà plantats, amb la cara ben alta i el cos ben ferm, acompanyats de tot un sèquit de xuplaculs carnavaleros. I tot açò ben adobat amb els himnes d'Espanya i de la Comunitat, en un a,bient solemne i seriós. -On s'ha clavat el bufar de dolçaina i el repicar de tabalets? On s'han clavat les aglutinacions, els discursos i els enamorats amb la mocadorà?- Li deia jo a Pep mentre observàvem l'espectacle del canal televisiu. -On estan les masses populars desfilant i celebrant, despertant-se amb un somriure? Res. Ni tan sols han mencionat una paraula del cas Gürtel... Era d'esperar. I pa colmo, per la vesprada, de 4 a 7 no han fet res més que posar una pel·lícula de Harry Potter, ben farcida d'intermitjos per a allargar-la al màxim. I ara a esperar a veure què diuen a les notícies.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

No us ha passat mai? A mi si.

Entre a l'ascensor, i aprete al botó. I l'ascensor no funciona. Torne a apretar
i tampoc. Aprete quinze vegades més, i res. Poc després m'adone de que estic apretant al botó del pis al qual estic.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Tant de bò estiguera bé

Dóna la casulaitat de que ara no estic constipat. Però quan ho estic, no puc evitar pensar una cosa.

Estic gitat al llit, amb el nas tapat i no puc respirar, i en conseqüència, dormir. I aleshores pense: Tant de bò estiguera bé.
Estic a classe, tossint sense parar, interrompent al prfessor i als meus companys, i pense: Tant de bò estiguera bé.
Estic cagant, amb diarrea, fotut, duc mogolló de rato tancat al vàter, i pense: Tant de bò estiguera bé.

És aleshores (aquestos són exemples comuns i dels que més passen), quan desitges amb tota la teua força tornar a estar com estaves, ja siga sense constipat, sense diarrea, sense un herpes, una ferida a la cama o un mal al canell, tornar a estar com estaves abans. Abans, quan estaves BÉ, no ho apreciaves, ja que podies respirar, cagar, caminar, manipular objectes de manera normal. Però és quan et passen coses quan aprecies allò bò que tenies...

dilluns, 28 de setembre del 2009

ara

Bueno, últimament he estat un poc despenjat. Però no us preocupeu (sí, ja sé que no estàveu molt preocupats), a partir d'ara faré més entrades. JEJE

dijous, 10 de setembre del 2009

Un dia sense notícies

-Sí, home! No seria possible! Un dia sense notícies? Que va! Un dia sencer sense escoltar notícies d'assassinats, desaparicions o delictes fiscals? No ho crec... Encara que el que més estrany em resultaria seria no haver d'escoltar les patranyes de la política; un diu blanc, l'altre diu negre, l'altre creu que descobreix la sopa d'all... Ni tan sols notícies llegides, ni una casa ocupa revolicada, cap manifestació, cap mossegada d'un gos al veí...Res. T'ho imagines? Tampoc a la ràdio, cap esdeveniment esportiu, ni tan se vols una lesió del jugador més desconegut. No és possible, fins i tot a la televisió: Què passaria? Què farien en el lloc de les notícies, telediaris, minuts a minuts i tòmboles noticiàries? Quin benefici trauríem, doncs, d'aquesta notícia?

-L'únic profit, em sembla, senyor, seria la doble ració de Simpsons, Futurama, American Dad, Padre de Família, La ruleta de la Suerte, o Arguiñano que ens posarien.

-A això li dius tu benefici?

-Si, senyor, jo només sóc un xiquet...

dilluns, 7 de setembre del 2009

Gat vs Gos

Si, els gossos es mengen als gats, i els gats es mengen els ratolins. Però hui deixarem a banda aquestos últims per a lloar la destresa dels gats en comparació a la dels gossos.

Si posàrem en la trajectòria d'un gat tota classe d'objectes, el gat passaria el camí sense tombar ningun dels objectes, sense ni tan sols tocar-los.

Si férem el mateix amb un gos, acabaria tot per terra.

Però que anem a fer-li, tots els animals ens ofereixen el mateix percentatge de confiança, desconfiança, por, i curiositat.

Absteniu-vos de tonteries

dijous, 3 de setembre del 2009

És ell, no?

Aquesta pregunta se sol fer mentre es mira una pel·lícula. La solen fer els pares, en la següent situació: al principi ha eixit un xiquet protagonista, i al cap d'una estona ha eixit un adolescent en una altra escena. És aleshores quan ton pare et pregunta: És ell? També es pot donar el cas de que el protagonista isca d'esquenes a la càmera i no el pugues diferenciar molt bé. ELL és el protagonista, sempre.

divendres, 21 d’agost del 2009

Entradeta (part segona)

En vista de la bona rebuda de l'anterior entrada, i de que no se m'acudeixen més coses sobre què escriure, he decidit fer la segona part. A l'anterior us comentava la meua afició a furgar-me les narius, però em deixava moltes coses importants, com per exemple, què fer amb el moc una vegada l'has tret, o els tipus de mocs que es poden trobar en una cavitat nassal.

Començarem per traure un moc del nas. Tots els factors influeixen en la forma, duresa, textura i maleabilitat d'un moc. Podem estar tres persones diferents de ressaca, i a cadascú li eixirà un tipus diferent. Durant el dia, uns tipus de mocs. Durant la nit, uns altres. En la piscina, uns. En la platja, totalment diferents. Mentre escric aquesta entrada, amb un moc en un dit, mantenint-lo enlairat per no prèmer ninguna tecla amb aquest. Mentre escrivia l'anterior, el mateix cas, però amb un moc totalment distint. En la dutxa, uns. En el sofà uns altres. No sé ben bé dir quin moc s'adequa millor a cada situació, ja que si diguera alguna cosa, us estaria enganyant. Però si que us puc dir els tipus per a que us feu una idea, vosaltres, els acabats d'iniciar en aquest art.

Per exemple, estan els típics mocs durs, denominats comúnment moc-lapa, el qual s'apega a les parets del nas furtivament. Tenen un nivell de dificultat d'extracció de 7

D'altra banda, es troben els mocs tirant a lìquids que es tenen quan estàs constipat, o simplement eixen per que sí. El nivell de dificultat real és de 4, però pot augmentar fins a 4, per la simple raó de que solen trobar-se en grans cantitats.

Un altre cas és el moc introbable. El notes, el notes, el notes, furgues, furgues, furgues, el notes, rebufes amb el nas, notes com es mou una mica, però res. Finalment, el traus quan menys t'ho esperes. El nivell de dificultat és de 8, i aquestos són els majors causants de la més temuda de les hemorràgies per als furgadors: la nasal.

També, i casi per a finalitzar, estan els mocs de la piscina. Crec que la piscina és l'únic lloc en què no em furgue el nas. Per la justa i simple raó que la piscina em tau els mocs per mi. Ixes de l'aigua i la candela penjant. Però no patiu, l'únca cosa que heu de fer és escabussar-vos i tirar molt d'aire pel nas a la vegada que us passeu la mà pels dos forats.

I finalment, el moc maleable. és el que té la propietat de fer-se làmines. Bé, en realitat, ell mateix és una làmina, que eixampla el seu espai per tal de aprofitar al màxim la paret del nas. Aquestos tenen una dificultat d'extracció de 1. Són, potser, els més divertits, però a la vegada els que més costen de trobar.

De segur que m'he oblidat d'algun, i més tard se m'ocorrerài ja no odré escriure'l. Però són exemplets. I ara arribem al moment de traure's el moc. Si és dur, no hi ha problema. Es fa una bola amb els dits, i es col·loca en el polze, per a després llençar-lo amb l'índex a un lloc on mai el trobarem. També es pot apegar a diversos llocs: Baix d'una cadira o una taula, darrere de portes, darrere del sofà, en el calcetí(només en cas d'emergència), o baix del seient del cotxe. Si és blanet tirant a dur, ja es dificulta més l'operació: És més apegalós i a l'hora de enviar-lo a fer punyetes se t'apega en el dit índex, i has de tornar a fer l'acció, però ara a l'inrevés: és el polze ara el que catsapulta el moc. Però s'apega al polze. Aleshores has d'apegar-lo a algun lloc, si no et podràs passar hores fins que s'asseque i isca disparat. D'altra banda, amb els blanets, el que s'ha de fer és restregar-lo entre l'índex i el polze una lleugera estona, fins que aquest, per art de màgia, desaparega.

Una altra afició comú (sobretot entre els més menuts) és la de menjar-se el moc extret. Jo, personalment, reconec que ho solia fer, i tampoc fa molt que vaig parar. És, simplement, asquerós, a pesar de que jo ho fera i molts de vosaltres potser.

I ací conclou la reflexió de hui, un poc d'enterat, però que anem a fer-li, són molts anys...

dissabte, 15 d’agost del 2009

Entradeta

Tinc el cervell xuclat. Sec. No sé si és per la calor, les substàncies, que menge malament o que jugue massa a l'ordinador, però no tinc inspiració. Duc uns dies pegant-li voltes al blog i mirant-lo des de diferents punts de vista, i no sé de que collons escriure. Però potser hui siga un bon dia per a escriure d'un tema que mai havia escrit per vergonya o no se que.

Dic lo de noseque per que en realitat tampoc em fa tanta vergonya dir que em furgue el nas. Si, heu llegit bé, furgar el nas. No se si sabeu el plaer que dóna clavar-se el dit índex de la mà esquerra al forat del nas, ja siga per pur enteteniment o perqüestió de problemes respiratoris. Ho faig a classe, a casa, al vàter, mentre camine, al cotxe,.. Crec que és la única cosa que podria superar els xiulits, o almenys igualar-los. El cas és que tinc el nas gran per culpa d'esta costum tan natural. Amb la gent que conec em furgue directament, sense dissimular, i si em diuen alguna cosa pare un ratet i torne de seguida. Però en situacions de gent no tan coneguda, com pot ser una classe de desdoblament, o en una parada d'autobús, s'inicia la tècnica del Rasca-el-tabic-amb-una-mà-tapant-dissimuladament-mentre-l'altra-mà-furga-suaument-algun-dels-dos-forats. És una tècnica molt vella, la vaig aprendre de ben xicotet. Però la millor cosa, és a dir, la més graciosa, és quan algú poc conegut et veu furgar-te el nas. En eixe moment, si jo mateixa me n'adone, si que pare, ja que eixa persona que t'ha vist no pararà de mirar-te fins que ho faces una alta vegada i s'assegure de que el que ha vist és cert. Ja he de parar de furgar-me o pegar-me la volta per a que no em veja. Però una vegada ja m'he pegat la volta, em ric . Em ric de la puta situació que crea el puto vici este que no em puc llevar de damunt. I una altra putà és que cada cert temps, sobretot si vaig en el cotxe furgant, m'ix sang del nas. Rac, rac, furga que te furga, Bache! PAm! sang. I aixina és la vida d'un furgador aficionat de nas.

http://www.youtube.com/watch?v=QqNt8ZSqd1I

dimarts, 11 d’agost del 2009

Esport de risc

Passar de la tensió més gran al relaxament i plaer més gran. És el que s'experimenta quan entres a un cau ple de gent d'ací cap allà, uns emprovant-se roba i altres comptant diners. Tu el que fas és intentar passar desapercebut, com un conill amagat entre els arbustos. Arribes al lloc on, dissimuladament, toques les peces exposades, mirant de captar la teua propia atenció. Busques les garrofes amagades entre el menjar suculent, clavades amb tanta èmfasi que tan sols una mà gràcil pot extraure-les amb delicadesa. Palpant cadascuna de les obres, busques la que més t'agrada, i pam! D'allà no et mous fins que l'aconsegueixes. Però clar, mires al cel, i has d'anar amb compte amb la benzina, no siga cosa que et cremes els pantalons. Trobes el punt mort, i, després d'arrencar de sotarrel la carxofa, o garrofa, els calors més profunds del teu cos t'envaeixen. Tractant d'evitar-los, i ja perdut el sentit de la vista perpendicular, et menges allò que t'agrada i te'n vas de l'indret. I a fora ja estàs sa i estalvi, a no ser que hagen fet saltar l'alarma. Si...

diumenge, 2 d’agost del 2009

desde anglaterra

I aci estic, escrivint al blog des de Cambridge. Compartint habitacio amb un alemany raperet de 13 anys que ronca per les nits i fa aulor a peus. us deixe una conversacio que se'm va ocorrer l'altre dia anant en auntobus.

-I think she's a beautiful girl.
-I think she's ugly.
-No way! she's very beautiful!
-Just an ugly face.
-Come on, she's so pretty.

PAAAM! PUNYETASSO PA'LS DOS!

dilluns, 13 de juliol del 2009

Campament

Ja he tornat! He estat dues setmanes a Poveda de la Sierra, a un campament del grup Scout al qual pertany, el grup scout Horizontes de Benidorm. Anar-se'n 15 dies al camp, sense electricitat, televisió, rentadora, rentaplats i totes les màquines que hui en dia utilitzem, et fa adonar-te de lo poc que li fa falta a una persona per divertir-se. Banys a un riu d'aigües casi congelades, construccions amb troncs i corda, cançons i danses divertidíssimes, i sobretot, riure sense parar. Rodejat d'una sèrie de persones que coneixes exclusivament als scouts, dorms, t'alces, dines, sopes i jugues amb ells durant tot el dia, cosa que et fa enfortir els llaços d'amistat. A més, al tractar-se d'una cosa que duc veient tota la vida, des que, amb 8 anys, em van apuntar als boy scouts, m'agrada molt més, estic clavat totalment al context, i veig els xiquets i xiquetes que com jo fa ara deu anys, corren i juguen pel campament amb la cara plena de nyanfarnades i els cordons de les sabates descordats. I que dir de les cançons...Per a abans de dinar, per a mentres dines, per a arriar les banderes, per a un foc de campament, per a la sesta, per quan plou...Tot són cançons. Durant l'any no li done la importància que vertaderament li hauria de donar, però és arribar el campament d'estiu i el fervor scout creix en mi de tal manera que m'arrepentisc de no haver'm-ho currat tot l'any. No estic fent propaganda; és més, seria molt difícil per a un xic de la meua edat apuntar's-hi ara, doncs tot li pareixeria estrany i "friki".

dijous, 25 de juny del 2009

Torne en 15 dies

"No es pot dir que siga més agradable de veure una baralla que uns cavallets, pero no hi ha dubte de quin dels dos atrau més gent."

Efectivament. I d'ací quinze dies, més.

Reflexions

L'home, després d'haver buscat i rebuscat als més infinits racons, va prendre una decisió: suicidar-se. Ho faria allà mateix, es tiraria per la finestra d'aquell desé pis, tot pel fet de no trobar allò que volia. La seua vida s'acabaria, i potser, la de tota la humanitat. Ja no veuria riure ni plorar ningú, ja no disfrutaria dels plaers que la vida ens ofereix, ni tan sols gaudiria dels cinc sentits que Déu li havia otorgat. Però ara res d'allò tenia sentit, de què servien els seus sentits si no tenia amb qui compartir-los? Per què volia veure una persona riure o plorar si ell estava segur que mai en veuria cap? La humanitat s'havia acabat. La raça humana només comptava amb un individu, el qual, estava a punt de treure's la vida. I ell ho sabia perfectament, i estava decidit. Lentament, s'apropà a la finestra, tancà els ulls, i després de respirar profundament tres vegades, es deixà caure al buit. Però vet ací que, mentre la seua ment i el seu cos suraven entre el desé pis i el paviment del carrer, sonà el telèfon.

Als seus ulls s'hi acolparen les seues últimes llàgrimes, ansioses per eixir d'aquell futur mort, i de la seua boca sortí un xiscle de la ràbia més profunda que un home poguera sentir, una ràbia que mai abans ningú havia experimentat.

dijous, 18 de juny del 2009

Nutilla

Eixa pasteta de xocolata que, fregada conscientment, converteix una llesca de pà en una aventura curta i precisa, amb un objectiu molt clar. El pà, ja siga de motlle, de barra, torrat, o de fa tres dies, rep amb gust la Nocilla, que pot estar fresqueta, i per tant més difícil de restregar, o més tirant a calenta, per la qual cosa llisca pel ganivet arribant a embrutar el lloc de treball. Però aconsegueixes untar la crema de xocolata al pà, i depenent de si els teus pares es troben a casa o no, posaràs més matèria o menys. Després taparàs el pà amb una altra llesca, o no ho faràs, depenent si es tracta d'un berenar, un desdejuni, o si estàs a règim. I aleshores arriba el moment, el moment que esperaves mentre creaves l'entrepà i se't feia la boca aigua... El primer mos encara és insegur, per por a que es desfaça tot o se't caiga a terra. Però veus que no passa res, que la nocilla és un bon ciment, un bon pegament, i continues, ara amb un mos més gran. Vas mossegant els cantons, ja que és allà on menys quantitat li has posat(hauries d'haver-ho pensat abans). Finalment, després d'uns 5 o 10 mossos, depenent de la teua amplària de boca, arribaràs allà on més desitjaves: el centre del pà. La ment humana et fa anar rossegant la costra del pà inteligentment, i et quedes amb el quadradet arrodonit del mig del pà, a punt de ser devorat. Aleshores, te'l claves a la boca, i deixes que vaja desfent-se entre les teues dents, intentant que passe per tots els racons de la boca, per deixar-te així un regust a avellanes que més tard es convertirà en un gustet amarg que ja no t'agradarà. Però t'has quedat amb ganes, i en comences un altre. Amb açò ens adonem que tot depén. I que cadascú fa les coses a la seua manera.

dilluns, 15 de juny del 2009

Cada vegada abans i més fort

Em desperte, amb els cabells despentinats. Una suor calenta recorre cada petita part del meu cos. El llençol, també calent i apegalós, s'enganxa a la meua pell, banyant-se a l'entrar en contacte amb la suor, ara ja més freda. Decidisc alçar-me del llit, encara que siguen només les deu i no tinga res a fer. El pijama encara no me'l lleve; la part de dalt sí, me l'he tret durant la nit mentre tenia somnis eròtics. Em dirigisc a la cuina, notant la frescor del terra fresquet als peus... Però espera, sempre m'han dit que no obriga una nevera descalç. Posa't unes xancles. Arribe a la nevera, i al fer-ho, una corrent gelada que dura una mil·lèssima de segon em recorre el cos. Passe la mirada per tot, passant des de les fiambreres d'allò que va sobrar ahir en el sopar, fins als embotits, i finalment arribe a una ampolla d'orxata fresqueta. La combine amb una llesca de pa Bimbo torrat amb nocilla, i m'assec al sofà a disfrutar d'un desdejuni complet. La tele ni l'engegue. Fa tanta calor... M'empasse l'últim tros de llesca, i seguidament em xucle tota l'orxata del got, que llisca per la meua gola com una glacera en moviment. Un gust passatger. De seguida torne a tindre calor. Obri totes les finestres de la casa, i ja comença a passar un poc l'aire.

M'assec a l'ordinador, però per desgràcia no hi ha ningú connectat al messenger, i em pose a jugar una partideta a un joc d'estratègia. Però mentre jugue, m'envaeix una picor per l'esquena, resultat de la suma d'una cadira rasposa i de la calor d'aquest dia "d'estiu". Em rasque i em rasque, però no se'n va. Pare de jugar, i ara isc al balcó a mirar a la gent. S'està bé, no fa tanta calor com a dintre, però el sol pega. I pica també. I els cabells se'm calenten, a punt de bullir. Crema! torne dins, i em clave en la dutxa. Aigua fresca recorrent el meu cos... AgggH... Netedat que cobreix la calor i la suor... Però dura el que dura la dutxa encesa. I doncs, els cabells mullats actuen com a reguladors de la temperatura. Enxufe el radiocassette, i pose un CD de latin jazz a tot volum. Música fresca, amb coca-cola fresca. Si, després de la orxata... Però tot s'acaba, i ara recórrec a un recurs molt estrany: clavar-me un cubito de gel a la boca! quina sensació... tan dolorosa i reconfortant... Com la pròpia calor.

divendres, 12 de juny del 2009

Xiquet!

Que bé! ja ha començat l'estiu per a mi. Ja vorem que hem tret...

Però bé, hui volia parlar d'uns éssers molt peculiars: els xiquets. Nascuts del ventre de sa mare, els sols trobar amb aquesta en una tenda de roba tal com Zara, ja perquè tenen algun event important ja perquè sa mare simplement vol comprar-los roba. Juguen en tot moment. Igual et pots trobar a un mirant-se a l'espill i fent carasses, o a un altre clavant-se pel mig de les perxes de roba. I és en eixe moment quan arribe jo, dispost a fer amistat. Vaig també amb ma mare, quasi per les mateixes raons que qualsevol xiquet. Intercanvie una mirada amb el que està mirant-se a l'espill, i de seguida ens sentim atrets l'un per l'altre. Li guinye l'ull i espere la seva reacció: en el cas de ser tímid baixarà el cap o mirarà a sa mare i ràpidament correrà al seu costat. Si és espaviladet, o intenta tornar-te el guiny amb dificultats, fent-ho amb els dos ulls i provocant la meua risa, o et farà una carassa malèvola de vés a saber quin monstre que té dins del cap. Intentarà en els pròxims minuts apropar-se a mi, doncs he despertat en ell una flameta juganera, a l'igual que ell l'ha despertada en mi.

Encara que també estan els bebés. Els bebés, són, per a mi, la cosa més molesta i cridanera que pot haver en aquest món. En canvi, són també la cosa que més gràcia em fa i la més propensa a riure per res. Dona-li un argument poc elaborat, tal com una ganyota mal feta, i riurà. Canta-li una cançó, i riurà. Juga amb ell com si fóra un ninot, i riurà. Fins que plora. Ja si que no sé que fer. Menys mal que en el precís moment de l¡inici del plor, arriba la mare i se l'enduu, deixant-me a mi lliure d'aquest ésser tan contradictori.

dimarts, 2 de juny del 2009

Ahí va una de polèmica

Ens passen coses. Coses de les quals ens penedim. Però de què ens serveix? Són simples parèntesis en la nostra història.

I ara em toca selectivitat... Birubí, birubá. Des de quan la gent és tan estúpida? Des de quan som tan estúpids? o ho pareixem? O des de quan som tan summament intel·ligents que la cosa s'ha traduït en la major simplificació? No vull vore les coses com me les pinten, vull que em doneu un pot de pintura i que m'ensenyeu a fer d'eixos pots una obra (d'art, si cal). No vull que sigueu com a pardals que masteguen l'aliment i li'l donen a les cries tot fet una pasteta fàcil d'engolir, per a que les pobretes criatures estiguen d'allò més bé. Per favor, canvieu açò. Em pare a mirar el passat i només que veig coses nítides. Ara només veig les coses massa clares, massa òbvies per a poder comprendre-les.

En estos temps que corren, no ens serveix de res saber. El que sap és un friki. En canvi, el que no sap, està acceptat. I, curiosament, és en majoria aquest el que més nota trau.

dissabte, 30 de maig del 2009

Recordeu-me!!!

Han sigut quatre anys. Un període equiparable a nivell olímpic, electoral, deportiu, futbolístic, etc. Però la diferència ha sigut la gent que ha participat. Una classe amb la que he congeniat a la perfecció, amb moments dels que mai s'oblidaran. En aquestos quatre anys m'he vist créixer i he vist créixer els meus companys amb mi, companys que, amb més confiança o menys, han interactuat en el joc de la vida escolar, la vida en què l'aspiració màxima és que un prfessor haja faltat per a poder disfrutar d'uns 45 o 50 minuts de relativa llibertat. I és en eixos moments quan es consoliden els enllaços amb aquelles persones... Conversacions, jocs de cartes, cançons, el que siga serveix per a fer una amistat. Encara que també es trabava amistat en les pròpies classes, parlant en veu baixa amb el del costat, passant-se paperets amb manuscrits poc legibles que al final acababes dient-los per mitjà de la veu, creuaments de mirades, momentanis però certs i penetrants, risetes descontrolades, mots a professors, imitacions vulgars d'aquestos, jocs a classe... i un gran etcètera interminable. "Poc a poc els nostres ulls de xiquet s'anaven convertint en els ulls de qui ara som". Gran frase pronunciada per Francisco Javier Ranchal ahir, al Pere Maria Orts i Bosch., en una cerimònia plagada de sentiments, de records, de nerviosisme, de nostàlgia. Una cerimònia en què ens consolidavem com a persones, com a personetes, com a pardalets que ja han aprés a volar i els toca enlairar-se en el perillós món de la supervivència. A partir d'ara ens perdrem els uns als altres de vista, o no, i començarem una nova etapa carregada de responsabilitats.

Aquest any, en 2n de batxiller, m'he adonat del valor de la amistat que abans no el tenia com a alguna cosa tan important, i he conegut gent que val molt, i els que coneixia ja, que també valen. Dels primers, dir que m'arrepentisc de no haver-los conegut abans. Dels últims dir que espere que la nostra amistat seguisca i que no perdem el contacte a pesar dels nostres diferents camins.

Gràcies a Àngel, Alejandro, Liam, Marc, Laura, Mireia, Laia, Fran, Estela, Marilén, León, María, Sergio, Almu, Alba i Laureta per haver estat ahí tot el temps, i gràcies a Esquerdo, Muela, José, Gemma, Ana, Vero, Marta, MariJ, Marina, Irene, Tamara, Leti, Julia, Jessica, Inma, Fiamma, Rocío, Eva, Bonny, Sara, LAura, Tati, Xinxin i Jorge per haver-vos donat a conéixer i per haver passat estos últims moments amb vosaltres.

La generació del 91 del Pere Maria, la millor.

dijous, 28 de maig del 2009

No em preguntes què és

Bé, i allà anava jo, disposat a fer una cosa que duia setmanes desitjant; a més que era una cosa divertida, en podia traure pessic. Però vet ací que de sobte, montades sobre una granera amb voladora, dues bruixes m'han tirat una maledicció i m'han impedit fer allò que estava fent des de feia menys d'un minut. I, fos en sentiments de penedicció i d'impotència, me n'he anat allà on mai havia estat des de feia tant de temps... He recorregut tots els canals de la desesperació, de la incomunicació, i finalment...no m'he reconegut.

dimarts, 26 de maig del 2009

Dos al·legories

UUI! Quina sensació! Em queda només un examen relativament facilet i ja estic començant a notar les coscanelles de l'Acabar.

Sí, l'Acabar, un ésser que et visita tots els finals de curs, uns dies abans de que et donen les notes. Va disfressat amb uns pantalons curts, una samarreta de tirants i unes ulleres de sol. A les mans porta l'alegria materialitzada: llepolies, joguets, ulleres de bussejar, una ampolleta amb sorra de platja... Les seues sabates són xancles de dit, eixes que estan compostes per un tros de plàstic i dos tires que es passen entre el dit gros i el del seu costat. La seua cara és de la més simpàtica i donada a confiar-hi, a més d'estar tan morena d'haver-li pegat el sol que pràcticament les seues ulleres es camuflen. Arriba sense avisar, quan menys t'ho esperes, encara que es diu que alguns grups de gent compten els dies que queden per a que arribe. Però ella arriba inesperadament, creant il·lusions als cervells dels més despistats i dèbils, creant imatges de platges, mars oberts, gent divertint-se, cerveses fresquetes i totes aquelles imatges que se us puguen esdevindre. Però a aquells que cursen 2n de Batxiller els arriba més prompte, encara que acompanyada d'un altre esperit un poc més malèvol: El Nervi. Recobert de suors gelats i amb calfreds i picors a les mans, arriba també sense avisar, normalment a tots aquells que van a fer la selectivitat, i es clava dins els cossos d'aquestos, fent nucs allà on va. L'estómac és un dels seus llocs preferits per a fer nucs de nerviosisme, així com també li agrada provocar a l'ésser humà a rossegar-se les ungles o a fins i tot tremolar en casos extrems. Emboira els cervells, els fa pensar coses equivocades i fa funcionar les mans amb gestos ràpids i ansiosos. Més tard abandona el cos de la següent manera:l'humà en qüestió exhala un suspir que el fa eixir disparat, alliberant així a la persona, encara que deixant-li un rastre de nerviosisme al cos. Quan es produeix aquest suspir, El Nervi de seguida busca un altre cos on submergir-s'hi, i allà comença la seua feina de nou.

A mi, de moment, només m'ha agafat el primer, però estic segur que aquest dissabte, o posem-li diumenge com a màxim, començarà a agafar-me la picor i caldrà que comence a estudiar com un boig. BoIg! BOOOiiGggGG! aAAaAAAh! (No estic boig)

dilluns, 25 de maig del 2009

Viva España con honra

Demà tinc l'examen final d'historia d'Espanya. Si l'aprove, gaudiré. Si no, ho passaré un poc mal abans de saber si el consell avaluador, o com es diga, m'aprova. He estudiat prou, encara que crec que no lo suficient. Però el meu desig de les orles i d'acabar l'institut és el mateix que em lleva les ganes d'estudiar. Quina paradoxa. És aquest sentiment el que em lleva les ganes d'estudiar, però alhora el que em pot llevar l'oportunitat d'acabar. I em ric d'aquest fet. El peix està venut de nou, no m'apetix repassar més. Ja he tingut prou amb aquest cap de setmana. Que si Franco per ací i la guerra civil per allà... Interessant, però agotant. I el divendres les orles, i a disfrutar!

Espere que Lola siga bona i mire amb ulls aprovadors el meu exàmen. Si no, no sé que li faré. Potser li regalé un pernil o un cabàs de llimes, no penseu malament.

dissabte, 23 de maig del 2009

Concertet

Feia temps que no anava a un concert d'este tipus. L'ambient de gent "del rollo", valencians, xiques guapes, música molt bona i estupefacients en abundància. Una bona mescla, ahir a Polop de la Marina. Gatxull, Inseminació i 121 decibels actuaren a la plaça de la Purísima, espectaculars per al meu gust. Vibracions, una xirimita, una trompeta, un trombó, un xic multiús amb monyo llarg que canta molt bé, una guitarra i percusió; la suma d'aquestes coses formen Gatxull, un grup que vaig descobrir quan vam tocar amb ells i que, curiosament, el cantant que us esmentava és germà d'una amiga meua. Agostí, que es va incorporar fa poc, li dona amb el fiscorn un toc molt fresc al grup, i, en general, m'agrada molt.

d'Inseminació, que cal dir, un grup al que he acompanyat un parell de vegades amb el baix per tal de solucionar-los la papereta, i que també m'agrada. Ádemés, des que han afegit vents al conjunt, la cosa sona bestial. Un guitarra solista molt àgil, un bateria al que vull molt, un cantant amb molta labia, el baixista que ahir no vaig reconéixer per la seua tallada de pèl, i a tot açò tres vents molt potents i Domingo a les rumberes i les congues. Molt bons, creen molta festa i la gent es mou per ells. Ahir, no sé com, vaig tocar una cançó amb ells, la de Batiste Ceba, de la Gossa Sorda, la qual em va passar volant perquè no me la sabia massa bé. Però res, va estar divertit.

I és que m'encanten estos concerts. Ja no només per la música, sinó per la quantitat de gent que veus única i exclusivament en aquestos events. Et retrobes amb gent que no enyores però que t'alegres quan la veus. I coneixes a molts més. I els coneixes espontàniament, ja siga perquè li has tirat el cubata, ja siga perquè estàs pixant al seu costat.

I disfrutes, perquè per una vegada no eres tu el que està dalt de l'escenari pringant.

dimecres, 20 de maig del 2009

Sí, ho sé...

I ací estem de nou. Mentre em passejava per "La sombra de un nogal", "El racó d'Agostinet", "Olora la pluja", "Oyendo el silencio", "Coses que dir" i algun que altre més, m'han agafat ganes de restaurar el blog. Però ara mateix no sé què escriure. Estic d'exàmens finals i m'envaeix una sensació d'agobio a la vegada que de tristesa, doncs són els últims exàmens que faré al meu institut, l'IES Pere Maria Orts i Bosch, on duc des de 3r d'ESO i on he passat moments inoblidables. He conegut molta gent, han passat moltes persones de llarg que quedaran en la meua memòria. Altres s'han consolidat com a vertaders amics, a uns altres encara estic esperant i desitjant coneixer-los, a altres crec que els conec però no és així, etcètera etcètera. Molts professors que m'han ensenyat, ja no només coses teòriques i pràctiques d'assignatures irrelevants, sinó d'assumptes que m'han fet anar veure la llum a poc a poc de la vida en sí. I ara, ací estem, a pràcticament una setmana de que s'acabe el curs, un curs en el qual em sembla que he fet més faena que en tota l'ESO junta, amb tants moments, tantes persones de la meua generació que he conegut, i he compartit amb ells moments tan difícils de definir que m'arrepentisc de no haver-los conegut abans. El divendres que vé, les orles! Quin gust. I quina pena separar-se de tots.